Aprovació de l'Ordenança Reguladora dels Habitatges d'Ús Turístic de Sitges

a) Problemes que es pretenen solucionar amb la iniciativa; Necessitat i oportunitat de la seva aprovació

Amb la promulgació del Decret 159/2012, de 20 de novembre, d’establiments d’allotjament d’ús turístic i habitatges d’ús turístic, s’estableix una regulació jurídica d’aquesta activitat. D’acord amb la definició que s’estableix en aquest decret, tenen la consideració d’habitatges d’ús turístic aquells que són cedits pel seu propietari, directament o indirectament, a tercers, de forma reiterada i a canvi de contraprestació econòmica, per a una estada de temporada, en condicions de immediata disponibilitat i amb les característiques establerts en aquest Decret. 

D’acord amb aquest Decret, els habitatges d’ús turístic requereixen de la corresponent comunicació prèvia d’activitat a l’Ajuntament corresponent, subscrita pel propietari i, si s’escau, per la persona física o jurídica a qui el propietari encomani la gestió de l’habitatge.

Amb el Decret 159/2012 la Generalitat va convertir-se en la primera Administració a l’Estat que regulava una pràctica que cada vegada anava prenent més força com a alternativa als serveis d’allotjament turístic tradicionals, i que estava transformant el mercat d’aquests serveis, ja que ela habitatges d’ús turístic, tot i no tenir la consideració d’establiment, no deixaven de ser una nova forma d’allotjament turístic, de tal manera que el seu règim jurídic venia conformat per la seva doble naturalesa: La d’habitatge i la d’activitat econòmica.

El Decret 159/2012, i la Llei 13/2002 de turisme (que va ser modificada per a incloure la figura dels habitatges d’ús turístic) van regular aquesta activitat sotmetent-la al règim de comunicació prèvia, a la vegada que van preveure una sèrie d’obligacions pels propietaris i/o persones físiques o jurídiques gestores dels habitatges, amb el conseqüent règim sancionador en cas d’incompliment.

La irrupció dels habitatges d’ús turístic ha comportat, tant a Sitges com a altres municipis, un important increment de turistes, ja que en la data en que s’emet aquest informe el número d’habitatges d’ús turístic inscrits formalment al registre municipal és de 1.741. Aquest increment, i el fet que sovint un habitatge és utilitzat al mateix temps per un número de persones superior al que preveu la cèdula d’habitabilitat, han generat un augment dels problemes de convivència ciutadana.

L’article 66 de la Llei 13/2002 atribueix competències turístiques als ajuntaments de Catalunya. Així mateix, tant de l’article 50 bis com del 68 de l’esmentada llei es desprèn que els ajuntaments tenen competències d’inspecció i sanció en matèria de turisme. Per la seva banda, l’article 72 del Decret 159/2012 atorga als ajuntaments competències sancionadores en matèria d’habitatges d’ús turístic. 

En conclusió, atès que existeix habilitació legal suficient perquè l’Ajuntament pugui concretar i desenvolupar, sense contradir, les obligacions previstes a la llei 13/2002 i al Decret 159/2012, es considera convenient disposar d’una ordenança municipal reguladora dels habitatges d’ús turístic que ajudi a fer front a la problemàtica exposada

b) Objectius de la norma

A la vista del que s’ha exposat, els objectius de la norma han de ser els de desenvolupar i concretar, sense contradir, les obligacions que tant la llei de Turisme com el Decret 159/2012 estableixen als propietaris i persones físiques o jurídiques encarregades de la gestió dels habitatges d’ús turístic. 

c) Possibles solucions alternatives regulatòries o no regulatòries

Tot i que a la normativa sectorial ja es regulen les obligacions dels propietaris i persones gestores, es considera que una regulació més concreta i detallada de les obligacions pot ajudar a aconseguir que es presti un millor servei i s’evitin possibles conductes incíviques dels usuaris.